EL MILLOR MISSATGE

6 Març 2009

Com ja sabem, Coca-Cola ens acostuma a “regalar” els millors anuncis de la televisió. En moments on veure bons anuncis es fa difícil, avui tornam a disfrutar amb un anunci com aquests.

Aquesta empresa de begudes, famosa a nivell mundial, no necessita la publicitat per donar-se a conèixer, però com diuen, “el dia que deixi de fer-ne, estarà acabada”. I la veritat és que anuncis com aquest, i, repeteixo, com la majoria dels d’aquesta empresa, són anuncis pels que val la pena que et tallin la programació.

Sense més, vos penjo aquí el video perquè el disfruteu i, sobretot, perquè capteu el missatge. M’és igual si llavors us preneu una coca-cola (jo ara ho faré), el que m’agradaria és que hi captéssiu el missatge. Entre ells, hi ha un dels lemes amb els que intent viure.

NIT VELLA…

2 gener 2009

 

Any nou, una festa “amb” sentit…  

Si, ja sé que alguns pensareu, com ja m’heu fet arribar, que ara em posaré a dir que la festa de cap d’any és absurda, que no serveix per res celebrar un canvi de dia més… Perquè això és el què diuen molts crítics, no?

Però si de debò me coneixeu, no pensareu que anava a escriure allò.

Abans de res, FELIÇ ANY 9!!! Començarem per l’educació…
Això de “feliç any 9”, sincerament, se’m va ocórrer a mí per a mí. No vull dir què a algú no se l’ocorrís, perquè segur, però un dia estava escrivint i dic, “ostres què graciós, queda bé això de… “. I dençà aquell dia, sense haver-ho vist enlloc ho vaig començar a emprar com a felicitació d’enguany…(per allò de nou i 2009). He dit què “se’m va ocórrer a mí per a mí” perquè, ho vaig “descubrir” abans de què m’arribàs, però segur què a algú ja se l’havia ocorregut.  

I què millor què emprar l’originalitat què aquest cop ens brinda la nostra llengua, eh?!

Bé, ja tenim un any nou, calendaris nous, plans nous (¿sabeu què només un 2 % de totes les propostes què s’han fet per aquest any nou, es cumpliran fins a les properes campanades del 31/12/2009?) i esperances noves.

Molts són els què es posen en plà filosòfic i comencen: “realment, el canvi d’any no significa res, és un dia més en la teva vida”; “això de nit vella és una xorrada, només serveix per consumir”; “ja són ganes de perdre el temps en favor del consumisme”…

Si, pot ser sigui cert, però també és cert què tot es pot mirar des d’un punt de vista. Prefereixo mirar-ho des d’el punt de vista positiu, alegre i feliç!!!

Aquest dia TOTS aprofitam per enrecordar-mos de tots. Quí no ha rebut un SMS de felicitació? (si, ja sé què hi ha gent al món què ni això) Quí no ha vist mails què t’han fet somriure?

Ja s’han enrecordat de nosaltres, ja ens hem enrecordat dels altres…

És cert què ja molts són per costum. En el meu cas, sempre felicito l’entrada d’any amb un SMS original (això de REENVIAR no m’acaba d’agradar, prefereixo la collita pròpia), i ho envio a la gent en la què encara penso. És una tradició que segueixo dençà tenc mòbil; com deia ahir un amic meu en contestació a la meva felicitació: “els teus missatges sempre tant especials, com cada any…” (missatge traduït a llenguatje humà des d’el llenguatge SMS).
Si, senyor crític, ja sé què això afavoreix el consumisme del que parla. Ahir em vaig gastar prop de 10 € (aprox) en SMS i la meva companyia (amb la què els missatges són més econòmics, tot sigui dit) és la màxima beneficiada.

Però senyor crític, jo ho vull així. Vull recordar a la gent què m’enrecord d’ella, què en un canvi d’any, la gent ens feim desitjos, propostes. I què malgrat només es cumpleixin un 2% de les què s’han fet, ja es demostra què amb aquest canvi d’any, en un dia, molta gent mostra un plus de vitalitat, un plus d’optimisme i un augment de moral, què molts de cops ens vé fenomenal per enganar-mos en què aquest any passat s’endú els problemes. Sí, és cert, enganar-mos perquè el dia següent tornarem a rebre la factura de la llum, l’hipoteca, el gas, la comunitat i veurem en el diari què tot torna a pujar, o gairebé tot… Però i què?

Ens uns instants “tota” la societat amb oportunitats, ens hem oblidat dels problemes i hem estat capaços de mirar les coses amb una altra cara, amb uns altres ulls i de pujar-mos la moral per… quí sap? aconseguir fer allò què tant ens ha costat aquest any passat.

Sigui com sigui, hem estat feliços durant uns instants, hem rigut, hem viscut, hem pensat i ens hem oblidat a l’hora, hem menjat fruita (12 grans de raïm) i ens hem contat fets per riure…

Què hi ha res més preciós què això?

Bé, sempre et trobes amb el típic despistat què et contesta l’SMS amb un “no sé qui ets, però gràcies… Em podries dir quí ets?”
I és en aquest moment quan te n’adones de què algú ja s’havia oblidat de tú, però ara es torna a enrecordar perquè tu t’hi has enrecordat…

SI, estic en pla optimista (com sempre, eh? Però una cosa és ser optimista i una altra no saber veure la realitat. Ja què veim la realitat, l’hem de dir tal qual és, i cercar la manera de solucionar els problemes amb el major optimisme possible. Si no ho feim amb obtimisme, pot ser no els solucionem…) Però estic en pla optimista perquè fa dos dies (dia 31) em vaig permetre el luxe de veure aquest nou any com un any plè de reptes…

FELIÇ ANY 9 A TOTS!!!

 

FELIÇ ANY NOU

1 gener 2009

En un missatge breu, us vull desitjar un molt feliç any nou.

pau

Comença un any 9, amb el què desitjo moltes coses. Els tòpics d’amor, pau i salut no són desitjos per aquest any, són desitjos què sempre tenc presents i què els vull per l’eternitat.

Si, pareix hipocresia, perquè tot el positiu el vull per a tota la vida, però m’agrada rompre amb els tòpics.

Aquest any, el vull plè d’humiltat, perquè de cada cop són més les persones què no saben veure què amb l’humiltat sóm capaós d’aceptar, d’avançar i de ser PERSONES. De cada cop hi ha més gent altiva, més gent intolerant i més gent incapaç de veure en el veïnat una persona què té necessitats què pot ser nosaltres, ja tenguem cobertes.

Vull, a més, desitjar un any plè d’il·lusió, perquè amb il·lusió tot és possible, amb il·lusió som capaços de fer-mos propostes, de ser alegres, de mirar les coses positivament, d’intentar millorar i de creure què el millor és alcançable.

I vull desitjar, sobretot, un any plè de cultura. Perquè de cada cop la gent no és capaç d’aprendre, no vol aprendre i sense aprenentatje no hi ha progrés, no hi ha societat, no hi ha humanitat. La cultura és el què som, la cultura ens forma i ens fa progressar. La cultura és la llengua, la llengua és comunicació… La cultura és intel·ligència, i l’intel·ligència és ser humà/na, l’únic què ens diferencia de la resta d’éssers i què de cada cop estam posant més en dubte, però precisament perquè MANCA cultura… Cultura és arrels, i sense arrels un arbre no es pot nutrir…

FELIÇ ANY 9!!!

CRISIS MUNDIAL (mai millor dit)

16 Novembre 2008

Algú em va demanar un dia què fés un escrit al meu blog, sobre la crisis. La meva resposta fou què era massa prest per parlar d’alguna cosa molt calenta. Avui podem començar a fer un PRIMER balanç…

I és que una situació tant delicada no es pot prendre com s’ha près per molta gent.

En aquestes altures no em posaré a parlar del perquè i com s’inicià aquesta crisis, seria absurd i repetitiu començar l’entrada dient què la culpa la tenen els bancs i els especuladors. Ja ho sabem, però ja ho sabiem fa anys i anys. Ja ho sabem dençà què la societat va passar la Revolució Industrial…

Si, val, maleïts siguin tots aquells què han jugat amb els doblers de la gent i què han enfonsat milers de persones a la misèria més rica. Però hi ha llocs al mon on hi ha crisis dençà fa molt. I no crisi financera, sino crisis humanitaria, crisis social i a més, crònica.

No m’atreviré a criticar el sistema econòmic de Breton Woods, no, i menys quan soc bastant partidari de què una persona pugui mostrar la seva valia en alguna cosa i pugui obtindre una recompensa per això, per l’esforç propi i el sacrifici personal. Una altra cosa és l’ús i les derivacions què se n’han fet.

El què sí és evident, és que si tot reb uns controls gubernamentals, uns reglaments i un seguiments mínims, ningú ni cap sector (aquí el financer) ha de quedar aïllat d’aquest seguiment, i menys quan estem parlant d’una cosa tant delicada com és la butxaca de la gent.

Sempre he cregut en un intervencionisme en forma d’imposts per llavors reinvertir-los en la societat en serveis necessaris i de qualitat, disminuïnt les desigualtats socials, perquè la igualtat social també és una necessitat (la constitució ens declara iguals a tots). D’aquí a què sigui un amant del model econòmic suec. Això sí, els treballadors han de poder demostrar què si valen en una cosa, hi valen de debò i destacar-hi amb les retribucions corresponents per una feina ben feta. Perquè, per exemple, en això té raó la dreta, en que ningú és igual (la dreta té raó en més coses, però ja sabeu què no soc gens simpatitzant dels extrems, la dreta té coses meravelloses i l’esquerra també té coses fascinants, la intel·ligència resideix en saber collir el millor de cada cosa, perquè l’extrem mai té raó – vegi’s l’exemple històric -).

En definitiva, no vull fer un anàlisi de fons, perquè no soc cap analista econòmic i no disposo dels coneixements oportuns, això ja ho farà a quí toqui, però si que vull defensar un control sobre la economia, en el sentit en què la seguretat del sistema quedi garantida, on es marquin les mesures oportunes per pal·liar el sistema actual. Perquè seria de locos pensar què el capitalisme és el millor sistema, però sí què és el millor que tenim en aquests moments fins què algú en trobi algún altra què ens convenci.

Avui per avui, aquest és amb el que ens podem garantir un plat a la taula i amb el que podem gaudir de la vida què gaudim una part molt petita de la població mundial, però aquesta mostra un problema molt greu, i és què té uns cicles molt perillosos. Aquests cicles són amb els que hem de lluitar i d’aquí aquestes mesures que dic intervencionistes. Aquestes intervencions i controls què dic que han de fer els estats, són per assegurar què en aquests processos de recessió, no ho notem o tenguem les espatlles ben cobertes. Com ara el sistema financer espanyol què disposa d’unes reserves al darrera què ens ajudaran a paliar aquest atur en el creixement ( i en el mercat labora, ja què hi som).

Però no oblidem què a la resta del mon, a la gran majoria de la població, la crisis hi és dençà fa segles i què en el “G-vint i pico” no hi ha quí necessiten més ajudes.


Quan el temporal remeti més, serà temps de prendrer-hi una altra ullada en forma de post (post = publicació blog.)

Eros Ramazzoti i Pavarotti – Se bastasse una canzone

DRETS DE QUÍ?

12 Octubre 2008

Drets d’autor, propietat intelectual, copyright… Cada cop més, estam sotmesos a una privatització cultural i intelectual, fins on arribarà? (la cosa és extensa aquest cop, aviso).

Quantes vegades hem sentit que reproduïr una cançó en un mitjà públic és penalitzat segons les lleis d’autor? Que la “còpia parcial o total” d’un document sense prèvia autorització de l’autor és il·legal i què s’aplicarà la sanció pertinen segons “els drets d’autor”? Dia a dia, segon a segon…

Tots estem sotmesos a una espècie de força suprema que ens limita la capacitat de pensar, la capacitat d’interactuar els nostres pensaments i relacionar-los amb d’altres.

Tots els humans pensam, i tots ens enriquim dels pensaments dels altres. Tota la humanitat ha prosperat i ha evolucionat gràcies als coneixements anteriors. Podríem ser la civilització que som avui sense la imitació?

Si avui podem desinfectar una ferida amb un poc d’aigua oxigenada, és perquè algún dia, una persona va pensar que l’aigua, era font de vida, i que aplicada damunt una ferida podria recuperar el perdut en aquell “accident”. Un altre dia, una persona va pensar el mateix però amb l’oxigen, va dir (imagino) “l’oxigen és necessari i ens dona vida a tots els éssers humans, si aplicam una dosi d’oxigen extra a una ferida, estarem multiplicant la capacitat de cura”…

Els dos pensamens es complementaren i un altre dia, una altra persona va pensar que els dos units en un podrien sol·lucionar la infecció d’una ferida…

Gràcies a ells, amb el pas del temps, hem aconseguit tenir una ampolleta amb aigua oxigenada dintre, que la fem servir quan la necessitam sense pensar en com ni quí la va fer…

Així, amb tot el que ens envolta, amb tot el que sabem, amb tot el que la nostra humanitat ha après. Els “humanoides” que descobriren el foc no varen patentar-lo, no varen crear cap “dret d’autor” sobre el foc, i gràcies a què el “descobriment més important de la historia” és lliure, hem arribat a on hem arribat.

Avui en dia no hi ha nou invent, ni nova investigació que no compti amb un dret d’autor darrera, amb un famós (Copyright – © 200X) que ens faci tremolar a l’hora d’anomenar “total o parcialment” aquella “investigació”.

La música, la cultura, l’art, l’escultura, una recepta, una poesia, una idea… Quí no ho fa algún cop en la vida? TOTS i ningú de nosaltres, nosaltres com a persones normals, perquè el demés son terroristes del progrés, compram ni adquirim cap “©” d’allò que hem fet.

Imaginau-vos que a mí mateix se m’ocurrís adquirir un “dret d’autor” que privàs “la difusió parcial o completa” de TOT el què he escrit al meu blog. Ningú podria dir cap de les paraules què aquí estan escrites. Ningú pot per tant, cantar una cançó pel carrer sense abans haver demanat permís a “RAMONCÍN & COMPAÑÍA (SGAE)” y sense haver pagat abans una quantitat X de doblers…

Una idea enriqueix no només a la persona, sino a la humanitat, i com a tal no ens hem de sentir espantats perquè algú la pugui adquirir, sino que hem d’estar orgullosos per allò que se’ns acava d’ocórrer, perquè, quí sap? potser demà això acavi sent la clau per a la solució d’algún problema. I vendrà l’intel·ligent de torn a patentar aquella idea, per enriquir-se ell, i no per enriquir la societat.

El clar exemple de les xarxes d’intercanvi que tant es critiquen i tant s’hi ataquen (e-mule, bittorrent, etc…) estan ajudant al progrés de la nostra societat, a fer una societat menys consumista i més solidària. Compartint allò que tenim per a què un altre ho aprofiti. Això en el meu poble és ser solidari, ser bona persona, i no ser un criminal. Un criminal és aquell que roba, que pren els doblers mitjançant coacció (ús de la força-obligació) i que està disposat a fer el què sigui per aconseguir aquells doblers… Com el cantant que va als tribunals per demanar cobrar una cançó que s’està compartint en una xarxa d’intercanvi.

Amb aquestes xarxes d’intercanvi, s’està arribant a que la societat acavi deixant-se, moltes vegades, elements que poden ser de gran ajuda per a un descobriment científic, d’altres, per alegrar el dia a una persona. I just en aquests moments, quan en el món s’està desmoronant aquest sistema capitalista i consumista, és quan necessitam més gent solidaria, més gent disposada a compartir, no només la seva propietat física, sino la seva propietat intelectual i imaginativa. Què ocorriria si ara algú trobés la clau per salvar-mos d’aquesta crisi econòmica i decidís patentar-la? Només es salvarien els ciutadans capaços de pagar aquest canon, deixant a la gran majoria dels ciutadans morts en misèria i pobresa.

No oblidem que la evolució està en la solidaritat i en compartir les idees.

Els drets d’autor i © (Copyrights) van en contra del progrés i la evolució.

Pot parèixer que això ho escriu un aficionat a les xarxes d’intercanvi, per a la meva opinió, ho escriu un obsessionat per compartir, que cada cert temps opina lliurement en el seu blog i no hi cobra res per això, perquè pot ser aquest pensament pugui ajudar a algú a veure les coses d’una altra manera, i a la societat a evolucionar.

I sí, evidentment que comparteixo documents per la xarxa, i no ho dubto ni un segon en ser solidari amb els altres, i no vaig dubtar en collir prestada una cançó anomenada “El missatge és clar” d’un tal grup anomenat “ANEGATS”, què coincidentment eren de la meva terra. No ho vaig dubtar ni un segon, així com no he dubtat, llavors, en comprar-me tots els seus discs ni perdrer-me cap dels seus events (concerts, gravació de videoclips,etc).

Senyor cantant, preocupi’s de fer discs què agradin i no cançons de l’estiu. Preocupi’s de fer una obra social, d’enriquir a la societat i de sentir-se orgullós de que milers (pot ser fins i tot milions) de persones puguin sentir maravelles amb unes paraules i uns acords seus.

No estic qüestionant què el cantant cobri els diners del seu treball, però sí el dret a què aquest sigui difós.

Creis que haguéssim arribat aquí on hem arribat si els humanoides haguéssin patentat el foc?

Senyora cantant, de veres necessita cobrar drets d’autor per veure a una persona feliç gràcies a la seva feina?

Jo no…

Els Pets – Soroll


CULTURA INCULTA

1 Octubre 2008

Aquest post neix de l’impotència que he sentit avui quan a la portada del meu diari habitual, font de cultura i informació (això deu ser la premsa) es mostra més inculta…

portada-publico-1oct2008Ahir vespre, al llit, devers les 23:30, com acostumo a fer, escoltava la radio en un moment en que repassaven les portades dels diaris que anaven a sortir
el proper dia. Si, ja sabem que la informació avui dia vola d’una manera, a pics (vegades) desmesurada… Els comentaristes d’actualitat no aturaven d’elogiar l’originalitat de la portada del meu diari habitual, Público i la descrigueren, cosa que ja fa que perdi la gràcia quan et dirigeixes a comprar el diari al matí…

Avui matí ho he comprobat, com de costum, Público no defraudaba amb la seva imatge clara, directa, original i sobretot, impactant. No em defraudaba, o al menys això m’he imaginat al principi…

40 minuts de metro donen per molt, per lletgir molt de diari i per repassar moltes coses… Tantes que a la fí me n’he adonat que la portada no és tant bona com m’imaginava…

Abans, cal explicar el contexte, i és que ahir es produïa una situació d’incertesa enorme en la economia després de que el plan de reactivació econòmica dels EUA no tiràs endavant. En aquesta situació els governs de tot el mon volien exposar un missatge de tranquilitat a tots els seus ciutadans (alguns inclús amb mesures directes). Público va voler exposar en la seva portada, com podeu veure (vos la he penjada) els missatges enviats de tranquilitat en totes les llengües de la Unió Europea.

Un missatge molt impactant per aquell que veu la portada però que si la analitza se n’adonarà que en cap lloc hi ha una paraula en català, una altra llengua de la Unió, amb més de 10 milions de parlants i que actualment hi té vida en més de 3 estats de la Unió. Però Público, per suposat, no ha oblidat llengües amb menys parlants, ni llengües de les que ningú podrà entendre res, ni tan sols l’adverbi negatiu que hi pugui tenir…

Aquest pensament em recorria el cap mentre repassava una vegada darrera l’altra dins el metro les frasses que allà hi havia plasmades… En un moment m’he cregut veure el cel, allà hi apareixia un ¡CALMA!, però no, davant hi té una exclamació; falsa alarma… Tant difícil hagués estat desplaçar la paraula més a l’esquerra perquè tengués un poc d’ambigüetat?

D’aquesta manera, si quedàs com entre tallada, podria parèixer que hi posa CALMA! i que

1- el primer símbol d’exclamació no hi apareix perquè fa referència a les expresions dites en llengua catalana (que també n’hi ha hagudes).

2- Els patriòtics que no coneguin que en Català ¡CALMA! s’escriu CALMA!, no se n’haguéssin adonat perquè semblaria un efecte del desplaçament i barreja de paraules, la qual s’entretalla amb el marge de l’esquerra…

Tant fàcil com això, i tant útil com una mostra d’intel·ligència.

I el més trist es veurer-ho en una edició que al marge superior, just davora el preu (no és cap indirecte), hi posa CATALUNYA, perquè que això hagués passat a “ses illes”… La veritat és que no m’hagués vengut de nou per la poca qualitat en el recolzament lingüístic que hi tenim allà (1 sol diari en català), que no vol dir que no m’hagués crispat igual, però que això passi en el centre mare de la nostra llengua, en un lloc on aquest vehicle comunicatiu és tan emprat i tan normalitzat (quina enveja), la veritat és que fa més mal.

BALANÇ

30 Setembre 2008

2 setmanes en són passades,
d’alegria, noves experiències i també nostalgia.

Records que m’apropen
a l’illa d’on venc,
moments que em recorden
quin és el meu present.

Sentències del passat
d’una vida sense igual,
que m’obre desesperat
a un futur humanitzat.

Gent que no imaginaria
m’ha mostrat a despertar
d’un somni que pareixia
no s’havia d’acavar.

Somni que no oblido
doncs sempre tenc present
però tampoc m’amoino,
perquè millor és el que ara sent.

Persones que no són de Mons Diferents,
ben aprop els tenia, però no presents.
i ara ja tenc l’oportunitat,
d’assegurar que tot ha millorat.

Gràcies per acollirme al vostre costat,
gràcies per ensenyarme a estimar,
gràcies per sentir la vertadera amistat,
gràcies per riure instant rera instant.

No oblid,
a quí sempre he assemblat
quals definicions,
que els hi he otorgat.

Ara no els tenc aprop,
però no oblido el viscut,
perquè encara que lluny,
sempre els sento cantar amb el meu cor.

Cants que recorden tot el que he passat,
millor, pijtor, pero sempre amb el mateix,
un factor comú que m’ha fet l’eix,
a sentir el que sent, que s’anomena, per ara i per sempre, AMISTAT .

Aquestes linies espontànies que acabo d’escriure intenten reflexar el que he anat visquent aquestes 2 setmanes “d’adaptació”.

En elles vull reflexar que el canvi és present, que molta gent que havia definit com imprescindible ha quedat, en aquests moments d’ “standby”, fora de mí, però que la gravetat dels fets mai és comparable a quant, un cop, hi topes de cara amb ells.

Molta gent que no oblido, i asseguro ara amb la ma al cor i en veu alta (…) que no oblidaré mai. L’illa és present i l’illa comprèn tot allò que hi he viscut fins ara. Comprèn la vida en sí, com els components que l’han creada i l’entorn que l’ha enriquida.

Per això no és nou que el meu desig sigui, en un futur el més proper possible, recobrar aquest contexte illenc que sempre he definit i sempre ho faré com a únic per a desenvolupar la meva vida.

En aquest procés que ja he definit de “stand by” per a evolucionar, estic evolucionant en més termes del que un es pot imaginar. No només en el acadèmic, sino que l’àmbit personal entra a renovar-se tant aviat que a pics ni te n’adones…

Llavors sí, llavors te n’adones de que estàs millorant… no només personalment, sino que el teu entorn millora i que ara pots dir que hi ha més gent a qui agrair la seva existència… Gent a la que, molt aviat també desitjes no perdre…

Però que no suposaran la correcció de l’anterior, sinó que seràn un complement que enriqueixi el ja existent.

Fins aviat!

Sopa de Cabra – Seguirem Somiant

http://mirppq.blu.livefilestore.com/y1pYX_uc8ATI4Jwg36m2EnubDwEnIbQaeUhSs7Bqv80BRmIVMSmofjBz7O0WbVZVHOnjMIWWioeZ5nyPb6oatStCQ/Sopa%20de%20Cabra%20-%20Seguirem%20somiant.mp3?download

L’INICI D’UNA NOVA ETAPA, L’INICI D’UN FUTUR…

13 Setembre 2008

Dia 12 de Setembre, dia de Santa Maria de Lluc, diada de les Illes Balears, dia on comença una nova etapa, un nou futur…

(Escrit dia 12 al matí…)
Si, avui és el dia, no sé si D o W, però és el dia on començo aquesta nova etapa fora de la meva illa per estodiar allò que, vertaderament, vull i desitjo, Ciències Polítiques i de l’Administració, però a la Universitat de Barcelona, com ja sabreu si heu seguit el meu blog amb anterioritat…

Em desperto prest per preparar unes gestions pendents al banc i fer la darrera repassada a tot, que de segur que alguna cosa em deixaré… Són prop de les 8 i manquen 3h i mitja perquè el vol SPANAIR JK 5711 parteixi cap a Barcelona amb mí i la meva familia a dintre. 3 Bitllets d’anada i tornada, i un només d’anada.

Ho sé, pareix una despedida definitiva i evidentment no ho és, però es fà estranya aquesta situació per a una persona com jo, qui sempre ha evitat anar-se’n de la “seva” illa per un periode de temps més llarg que el vacacional.

Aquest cop hi seré fins al desembre, concretament fins a dia 20, encara que possiblement, tan sols possiblement, sobretot ara amb els preus del petroli i per tant dels vols, torni algún cop abans de la data indicada.

Aquesta setmana la he dedicada, evidentment a preparar totes les maletes i a fer “la ruta” per despedir-me de la gent, familiars, amics, companys, etc.

Segur, però que de ben segur que d’algú m’hauré oblidat, però de debò, que també ha estat fora voler… Encara així, no em vé al cap ara algú de qui ho hagui pogut fer, però alomillor algún dia passarà…

Bé, res més a contar de moment, més que prest tornaré a publicar un post per continuar la meva vida… nova vida…

“Cançó d’UPUPA EPOPS – Me n’aniré”


(tornada)
“Me n’aniré deixant illa amics i vaixells
me n’aniré, solcant les ones volant ocells
me n’aniré, i així sabreu tant joves com vells
me n’aniré perquè en el fons em convé…”

APROFITANT AL MÀXIM

9 Setembre 2008

Sí, aquestes pauses tan allargades minvaran prest, però evidentment ara hi havia poc temps per passar per aquí.

Fins ara fent feina, cosa que m’ha donat bons fruits (manca de temps, ja ho veis) però bons fruits.

I ara ja queda poc per partir cap a Barcelona i començar els estudis allà. Queda poc temps i per això aprofitant al màxim el que em queda per gaudir a la nostra illa. Entre elles una de les coses que la fan vibrar els estius. ANEGATS!!!

Concert rera concert és especial, no només per escoltar les seves cançóns, sino per tot el que hi vius a cada un d’élls…

Aquest cap de setmana hi tocava despedida i a lo gran, primer Santa Margalida i llavors Ca’s Concos… Ambdós excepcionals, com sempre, i envoltat de la gent que més has disfrutat i aprecies.

El ritual és sempre el mateix, soparingo, on els “xafardejos” sempre hi són constants, xerrada del què esperam per al proper concert, i camí cap a la zona CERO, allà on tot començarà. A Santa Margalida hi va haver sessió de merxandissing (“mertxandaissing”) i varem comptar amb una excepcional vigilància i persecució… (ja ho entendrà qui ho ha d’entendre). Llavors concert (sobren els comentaris) i retirada amb els més que interessants D-NOU de fons…

Ca’s Concos no es quedava curt, un poblet en festa que, sincerament, crec no haver-hi estat mai abans (també cal dir que els pobles de vespre i en festa no semblen el mateix que de dia, un dia qualsevol) i que va improvisar un escenari per donar cabuda als grans, un altre cop, ANEGATS. Sí, un escenari improvisat més que res perquè la ubicació, quant menys era curiosa, però no seria just passar per alt la boníssima qualitat de sò de l’equip montat, de debò.

Ido així es posava punt i final al què més m’agrada dels estius de l’illa i de qualsevol festa dels pobles que la habiten, els concerts on ANEGATS segueix sent el prota indiscutible.

Per això, en acavar el concert, fotos amb tots els que les desitjava de la mà de la càmera del crack JAUME i alguna que altra que la meva estimada Magda va fer anar amb la meva càmera quan li vaig demanar.

Calonge, Son Servera… Alguns més hi haurà d’aquí al proper estiu, segur, però allà ja sí que no hi seré per fer-lis arrivar el meu calor un altre pic més des de allà avall. Però m’enduc totes les gravacions, tots els retrats, i sobretot, tots els records.

També els records de quí m’han acompanyat aquelles nits, entre ells el següent. Gràcies.

Foto_casconcos_amics

Nota: A la imatge no hi és na Graciela, per quí també va aquest missatge.

LA “FORMAEDUCACIÓ”…

12 Agost 2008

Després de gairebé 10 dies fora escriure, avui torn resumint un aspecte, possiblement el més important de la creació d’un ésser humà: la educació, la seva formació…

I en el meu cas té un nom comú, SANTA MÒNICA.

Abans de res, però, vull deixar una cosa clara. El terme educació, a part d’un sentit molt ampli, crec que mai deixa de estar present en la vida d’una persona, mai deixa d’evolucionar i mai hauria d’aturar-se, en canvi, no és el mateix el terme formació, el qual m’agrada més emprar-lo per a l’educació professional, encara que no hem d’oblidar la “formació personal”… Però convé no extendre molt els termes perquè si no ens complicariem moltíssim.

En definitiva, parlaré d’aquesta formació acadèmica/professional i deixaré l’educació sense tancar, però no ara, sino sempre.

Com ja vaig indicar per aquí abans, la meva “formació” i també educació es veuria influenciada i encaminada per el col·legi Santa Mònica de Palma, un col·legi amb principis religiosos i d’una congregació religiosa, les Agustines (Hermanas del Amparo).

Des de guarderia fins al batxiller, fins que no vaig poder esser-hi més temps. En resum, una segona casa, el bresol del meu coneixement i la meva educació.

Allà vaig passar la meva infància i vaig viure moments únics, coneguent gent que, com a tothom de l’escola, els hi marca la vida, gent que encara avui quan la recordo o aconsegueixo saber alguna cosa d’ells/es, el mon s’atura per prestar-hi atenció personal i absoluta… Noms propis no hi caben ni els vull posar a un lloc públic i d’opinió personal d’aquest caire, així que amb aquestes paraules, ja n’hi haurà prou per als el·ludits.

Una formació que començava de matí, s’aturava una estona el migdia i es reprenia el cap vespre. O així fins que vaig arribar a batxiller, on l’horari era continuat (molt millor per complir les exigències d’estudis del curs). Aquí és on comences a conèixer les teves mancances (matemàtiques en el meu cas i la majoria de ciències cexactes – física, química…-) i on aprens a emprar les teves “armes” (les ciències socials i humanes que tenguins més lletres que nombres). Aprens per tant a reconèixer les teves limitacions i a adonar-te’n que no ets perfecte.

Si, hi va haver companys que m’han marcat la vida, no tan sols en àmbit estudiantil. També els mateixos professors, algúns avui encara tenc molt presents, m’han fet obrir mires i aprendre no tan sols el que estava establert al programa, cosa que possiblement faci més important aquesta “formaeducació”… així com personal no docent, entre els quals hi ha una persona única la qual no crec que pugui oblidar mai.

Els anys que més record, suposo que per la proximitat i pel viscut, són els darrers, els de batxiller. Anys on el tracte amb els professors era més adult i més amistós sense guardar les distàncies necessàries com per que la convivència i relació alumne-professor fos el més correcte possible.

Una experiència de la qual guardo mil imatges i no només en la meva memoria (també al meu àlbum) fou el Viatje d’Estudis a Italia (Florència, Venècia i Milà) on aprenguérem a conviure de debò i que, això sí, al col·legi hi manca molt en aquest sentit. I no em refereixo a la convivència, per favor que no se’m confongui, sino al tema de sortides culturals i viatjes d’estudis on aprens possiblement el més important de la vida, a autoresponsabilitzar-te, a conviure sense els pares durant uns dies i a, també, conviure amb altra gent, sent més tolerant i més obert.

I aquell any sempre és especial per a tot estodiant, ja que té una graduació acadèmica i celebra, possiblement i la majoria de vegades, els seus darrers dies en aquell centre, que per a mí, després de 15 anys i amb tota la gent d’allà com a membres de la meva familia, resultava més commovedor si calia.

Una graduació de cinema, aquí sí que Santa Mònica treu nota, i notassa… Matrícula d’honor si cal, ja que comparat amb altres col·legis de Mallorca (alguns amb més renom, segons pareix) aquesta festa tan sols és un sopar… Aquí no, nosaltres ens vestirem de gala, però de gala com “Déu mana”, estil a l’americana (birret i toga) i cerimònia per tot l’alt, acavat amb un sopar emb els alumnes i part del professorat que ens ha acompanyat aquest darrers anys.

L’experiència és molt recomanable i la veritat és que no es mereix menys.

Avui el record i els resultats de la meva passa per aquest col·legi són el millor que tenc i, si ho hagués de tornar a fer, sense dubtes ho repetiria.